I què té Lovina per haver-nos enganxat 2 setmanes en les seves urpes? RES!!! Bé, res, res, potser tampoc, però diguéssim ben poca cosa…
Ens trobem aquí i hem de renovar el visat per quedar-nos a Indonèsia un mes més. Ho farem a Singaraja, la segona ciutat més gran de Bali, que es troba al nord de l’illa, a uns 10 km de Lovina. I el procediment és tan simple i ràpid com: fer fotocòpies de tot, en algun lloc on trobis connexió a internet i impressora. Això a Catalunya és fàcil, a Bali és una odissea. On hi ha internet no tenen impressora (?) on hi ha impressora no tenen internet(!) ejem… Això ja ens fa perdre un dia de procés, quan aconseguim les fotocòpies i podem imprimir els bitllets de sortida del país, tornem a la oficina d’immigració, que se’ns queden els passaports i ens diuen que tornem al cap de 2 dies per pagar i fer unes fotos. Es veu que deu ser pecat mortal fer-ho tot en un dia, no sé, se’ns escapa del nostre enteniment… Al cap de dos dies, paguem i fem unes fotos i ens diuen que tornem al cap de dos dies més per recollir els passaports (com que ens cau el cap de setmana enmig, són 4 dies). 9 dies d’estar vagant per la zona pendents del paperam per només estar un mes més! Si a això li afegim un episodi agut de mal de queixal, Lovina es converteix en casa nostra, base d’operacions per explorar la zona i dies de no fer res.
El primer dia d’arribar a Lovina ens trobem en Jimmie, que ens explica que té una escola de música i que a la nit fan una actuació de dansa i música tradicional:
Agafem bemos per primera vegada! El bemo és un transport col.lectiu que fa servir la gent local per moure’s. El procediment es posar-se al costat de la carretera en el sentit on volem anar i esperar que en passi un, el parem amb la mà i li diem la destinació. Un bemo no és un taxi, no et deixarà en un carrer concret però sí el més a prop possible. A nosaltres sí que ens han portat on hem volgut, una deferència que paguem amb unes tarifes inflades. Tot i així, 10 vegades inferior a un trasport per guiris.
Després fem el que fa tothom a Lovina, que és anar a veure dofins al mar amb una barqueta:
Crisi dental resolta gràcies a la intervenció de la Dra. Hilda. En Jaume respira de nou…
Després d’aquell dia l’Àsia i en Pau no es van voler perdre cap visita del seu pare al dentista…
Tants dies al mateix lloc fan que la gent ens conegui (sobretot considerant que Lovina són dos carrers) i passejàvem sentint a la gent com cridava “Pau, Àsia, come here!” Cosa que fa certa gràcia perquè no t’esperes tanta familiaritat en tan poc temps.
Com que dues setmanes són molts dies, i a Lovina hi ha ben poca cosa a fer, decidim fer dues escapadetes a la muntaya entre visita de dentista i cita de visat…
No us perdeu el proper post: “Munduk i Bedugul”
Família a la fuga! 