Viatjar amb nens: la cara B

Dediquem aquest post a tots aquells que penseu que fem ràbia. Que sí, que ens estimeu molt, però potser no cal que estiguem contínuament penjant fotos de família feliç al paradís. Que ja n’hi ha prou. Doncs sí, ja n’hi ha prou de vendre-us la moto, aquí van unes quantes misèries, qui pot dir que no en té?

Aquest post NO està dirigit als amants de les històries ensucrades i sobretot, està contraindicat a qualsevol de les dues iaies de l’Àsia i en Pau, repeteixo, iaies absteniu-vos, no s’accepten queixes ni reclamacions.

07:30h del matí, en Pau fa uns moviments estranys al llit, amb l’espai escàs que tenim a la furgo allargo el braç, el tinc enganxós i mullat… en Pau s’ha pixat. Fins ara, que es pixés no era cap drama, canviàvem els llençols o canviàvem de guesthouse i llestos. Ara quan es pixa ens pixem tots, i corre a treure llençols i a dutxar i a fer bugada perquè estigui tot ben sec abans de les 10 del matí, que és l’hora que ens fan fora a tots dels càmpings. Per sort o per desgràcia tenim una funda protectora del matalàs que ens va costar 60$. Fa molt bé la seva feina, però a l’hora de rentar és un malson perquè no s’asseca mai. Fem un cicle inacabable de rentadora i assecadora (els del càmping ja ens miren malament, ens hem passat de les 10h) i la funda segueix mullada. Ens l’enduem així, desitjant que no plogui i que es pugui assecar en algun moment del dia. Ens refem ràpid i decidim anar a veure una cascada. L’Àsia fa una pataleta monumental perquè no vol caminar…

img_20161114_212452986
Aquesta és la supercaminada causant de la pataleta.

No és que tot sigui un drama, però allà on anem ens emportem els drames amb nosaltres. Que si vas a veure cascades, volcans, dofins, balenes, coves o el que sigui; en Pau sempre que torna diu que ell no hi volia anar encara que s’ho hagi passat bé i vol anar a coll a la mínima,  l’Àsia es nega a caminar per sistema i té por de la foscor.

img_20160924_061201565_hdr-1
Sempre és maco anar a veure natura i acabar amb els nens a coll admirant una excavadora…

I ara amb la furgo, fent de hippies happy flowers, ben feliços d’haver-la trobat però amb els dubtes de si no ens hem precipitat. Cada vegada que fa un sorollet ja estem amb l’ai al cor, a veure si al final no la podrem vendre i haurem fet el negoci del segle… Quan veus les pedazo de furgos que es lloga la gent, amb cuina i lavabo, que poden dormir on volen que no han d’estar fent tetris cada dia per encabir les coses i que no han de muntar ni desmuntar res. Sembla que ens agradin les coses difícils, o potser ja tenim coll avall que tanta comoditat no li queda gaire bé a la nostra butxaca.

En Jaume es clava una bisagra del “somier” a l’esquena, l’altre dia em deia que som uns flipats, “a veure si veus quarentons així, això no ens toca, que ja tenim una edat”. Ens mirem divertits sabent que farem el que ens doni la gana, tinguem l’edat que tiguem. Jo he recuperat aquell mal de lumbars que tenia crònic i m’havia desaparegut miraculosament a Indonèsia, no sé si és el matalàs o la temperatura, o potser en Jaume té raó, i ja tenim una edat.

Una altra cosa que ens passa sovint és tenir la sensació que ens perdem més del que veiem. La primavera a Nova Zelanda és una bogeria, quan no plou, fa vent, fred, núvols, boira, en tenim per tots els gustos i tot durant un mateix dia, per això li diuen “four seasons in one day”, de vegades, però, les “4 seasons” passen en només una hora… Quan els nens estan en plena forma i no estan cansats, ni tenen gana, ni set, ni pipi, ni caca, ni els pica res, resulta que fa vent, plou o fa fred i no fos cas que sen’s constipin encara més, veiem moltes coses des de la furgo o fent torns, primer l’un i després l’altre.

A Indonèsia també ens pasava, però amb la calor i el sol.

img_3606
Què, sortim a veure els pingüins?

Viatjar amb nens et fa pensar molt sobre el sentit del viatge en si. Abans pensava que seria tota una experiència per ells, però en realitat l’experiència i l’aprenentatge és nostre. Perquè ells al capdavall, després de fer coses úniques com veure foques o glaciars, el que demanen és anar als columpios, i cada vegada que passa, cauria de cul com si fos l’Arale. Qui t’ha dit que la canalla hagi de valorar més un gèiser o un lleó marí, que uns columpios o una tele?

És un aprenentatge sobre la simplicitat de la vida i sobre la subjectivitat del que és especial o màgic. És una lliçó magistral.

img_2646
Al darrere hi ha un gèiser, però mola molt més jugar a estirar-se la jaqueta

 

img_2849
Sen’s passa tot quan, per exemple en Pau diu: “que puc estimar l’arbre?”
Anuncis

Hi ha 3 comentaris

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s