La tornada al descobert

IMG_5499Avui fa un mes que hem tornat de la nostra aventura. Un mes que ha passat ràpid, com la vida mateixa. Un mes intens de reorganització. Un mes a la recerca d’una nova vida, una vida ja viscuda. Un mes de retrobaments, en el que tornem a constatar que la vida passa mentre estem immersos en una rutina letal. El dia de la marmota, cada dia, un dia més, cada dia, un dia menys.

M’agrada que em pregunteu com estem, què tal la reincorporació, com ens hem adaptat a tot això tan conegut, tan igual que sempre. Doncs com sempre, amb aquella resignació de cada dia quan sona el despertador, amb la mateixa resignació que molts de nosaltres sentim, la de l’anar tirant i anar fent. Uns quants afortunats se n’escapen perquè troben la il.lusió en les coses petites del dia a dia. Com us envejo. Nosaltres també ho farem, però no pas ara. Tot demana un temps. Els nens s’han debatut intensament contra la tirania del rellotge uns 4 dies, però després l’han acceptat com a part de la seva vida, són flexibles i adaptables, they are water, my friend.

Sempre he pensat que el pitjor dels viatges és la tornada, ho encaixo amb la dignitat que puc, però a dins meu hi ha una nena fent una pataleta, suposo que també forma part de tota aquesta aventura el fet de no voler-hi renunciar. Al capdavall, aquests moments també són bonics a la seva manera, ens fan sentir vius, ens fan sentir que passen coses, que tenim emocions i no som robots d’una maquinària.

Noves il.lusions apareixen a l’horitzó, són tan llunyanes, però, que les veiem com una espurna. Un cop més hem de deixar que el temps, infal.lible, faci la seva feina, la de col.locar-nos a tots al nostre lloc, la d’obrir-nos els ulls a tot el que podem viure encara. Perquè tot està per fer i tot és possible (m’encanta aquest vers, el diria a tothora!).

Gràcies a vosaltres no caiem en un victimisme absurd, el millor de la tornada sou vosaltres, que ens acaroneu amb les vostres paraules i ens ajudeu a tirar endavant amb força.

Un agraiment infinit per ser-hi!!

IMG_5500

ARA MATEIX
(Miquel Martí i Pol)
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s